Gripaus.

Els fanals vells, aquells de la llum groga que ho fa tot daurat, la fan dona d’èpoques anteriors. Va vestida amb un vestit barat: el més car que duu a sobre és el seu cor. Les calces no deixen opinió intermitja, els calats que porta són síndrome d’una nit nefasta o d’una d’allò més brutal. La bossa la duu penjada al muscle i porta una sabata a cada mà. S’escolten els xiulets dels ocells, els primers del dia, d’un de tants.

Aquell matí s’aixeca, es mira al espill del bany i tot segueix igual: la piga baix de l’ull esquerre (que sempre ha sigut més gran que el dret), la petita cicatriu al costat de l’orella dreta i les dents incisives separades. Però ella s’ho nota, li falta alguna cosa. Potser un café, pensa, i abandona la seua ment per complet a allò que anomenem rutina. Sempre desdejuna en silenci, la televisió sempre li ha semblat d’allò més verinosa. Tots els dies dedica la primera menjada del dia a ordenar meticulosament les següents vint-i-quatre hores. En silenci. 

És diumenge. Els diumenges són com un fill bastard: indesitjats i desconeguts. Sempre et traslladen a un passat que no vols recordar, be sigui perquè t’avergonyeixes d’ell o per tot el contrari: et recorda bons temps que saps que no tornaràs a viure. Aquell dia, diumenge, la seua ment viatja a un lloc càlid, segur, al empar d’un amor incomparable a qualsevol altre: al ventre. I és el ventre perquè no és qualsevol ventre, és el ventre de la seua mare, que en pau descanse. La troba a faltar. La troba a faltar fins a un punt tan íntim que al sofà no està al sofà, està a algun lloc remot de la seua ment rodejada de líquid amniòtic. Ja fa dos anys que la seva mare va morir, però sembla que ella segueix al moment just del accident, on el cristall es desfeia en mil trossos i el crani de sa mare cruixia sobre el volant. Crac. Recorda el crac i de vegades quan es desperta es desperta al hospital. Es desperta sola rodejada de metges i infermers. Ha surtit de l’estat de shock. No sap on està i no recorda el que ha passat. La seua mare no ha superat l’accident. Plora. Crac.

La cigarreta de després de dinar la deixa a mitges. Tots els dies a mitges. Es cansa de fumar però no para, no s’ho deixa ni pensa en fer-ho. Rutina. Avui es desempallega d’ella i decideix anar a donar un tomb. Es vesteix amb qualsevol cosa. Qualsevol cosa és el que pensa però mai és qualsevol cosa. Res és casual. Un vestit gris, llarg fins als turmells, de mànega llarga, cenyit al cos. El seu armari és un arc de Sant Martí en blanc i negre, no té cap peça de color. El color és, junt a l’amor propi, una cosa que havia deixat de banda fa molt de temps. Amb els pulmons plens de nicotina i la panxa buida, quasi tant com el cor, surt al carrer capmoixa. Internament es diu que no sap on va però les seues passes ja tenen la direcció marcada. Potser és per la vergonya d’admetre’s que el que sent al ventre (més bé al baix ventre), a banda de fam, és el florir de quelcom semblant a l’amor. I es que l’ha vist, de llunt, de passada, però ha vist l’amor. Allò que marceix dins d’ella per un crac i un cinturó descordat ha estat tornat a la vida. La flor té noms i cognoms, però els segons no se’ls sap. És cambrer a un nou bar que han obert a dos panys de sa casa. Entra e intercanvien somriures. S’asseu, es demana un te i es trau de la bossa un llibre per a llegir. Porta dues setmanes a la mateixa pàgina, la seua concentració és a altre lloc, enredada a una barba que no coneix. 

Quan el bar està a punt de tancar i només queden ell, l’amo del bar i ella, s’aixeca i li demana el compte al xic per compartir amb ell un parell de vocables. Acaben les formalitats i ella, ja amb el cos atravessat al llindar de la porta, sent una mà al muscle que l’atura i la convida a la festa d’inauguració d’un local pròxim. És d’un amic, està preocupat per si no ompli el local, ja saps. Pots portar-te a un parell d’amigues, l’entrada és gratuïta i hi haurà barra lliure fins les dos. Un bot. Un bot que sobresurt del seu pit i trenca la barrera del so. Un bot que agafa amb gust la invitació. Un bot que diu que s’ho pensarà però pensa que ha d’anar. Si clar, m’ho pensaré. 

El seu cap és l’embús de la A-3 en ple agost, operació sortida, direcció Llevant. Surt del cotxe i agafa aire. El temps passa mentre ella està de peu al asfalt. Trenta-un graus cauen sobre ella al mateix temps que emanen de la seua persona. Un càctus en flor crida la seva atenció. L’energia bulliciosa, resguardada durant anys es transforma en sis meravellosos pètals, com una bomba. Com sí l’oxigen que emana d’aquella planta l’espentara qual ona expansiva. Ara mateixa aqueix nou ésser no sap si és una sortida o una fuga. Alguna cosa va malament. Parpadeja fins que albira que es troba al saló del seu pis. Al terra. Ansietat.

L’espill de cos sancer que té a l’habitació ha estat cobert per un llençol desde fa mesos. Suament, retira el llençol deixant al seu darrere una brillant pluja de pols brillant. Ara es troba nua front l’enemic. Ella veu una figura greconiana, deforme, redona, ondulada. No li agrada el que veu. Mai li ha agradat, però ho accepta. S’acostumat a ell, encara que sempre que s’ha mira’t a l’espill un calfred d’esgarrifança recorre de la primera fins a l’última de les seues vèrtebres. Però ella sempre ha sobreposat als seus interessos el que pensaran i que diran. Nua sobre l’escenari, protagonista de l’obra que transforma el gripau en princesa, regira l’armari en busca de quelcom que diga estima’m. Un vestit negre, lleugerament escotat, amb un faldar que reposa suament sobre els malucs és l’elegit.

Benvinguda siga la nit. Determinant article definit femení singular. La nit. Enfundada amb el seu vestit negre observa de llunt el local. Va sola, sens acompanyants. El anar sola no s’ho ha pensat dues voltes, és dona de soledat. Aquesta era una decisió que va prendre fa dos anys, just després del crac. No s’ho podia permetre, el perdre a algú estimat. Tot i aquesta decisió, sembla que l’instint la porta a aquest local, irònicament, a buscar a algú estimat. La soledat és molt puta, et lleva les penes, et torca les llàgrimes, et diu que t’estima, que amb mi estàs millor però després passa factura.

El local està abarrotat. Una cançó amb uns baixos fortíssims fa tremolar la sala. S’acosta a la barra en busca d’alguns ulls familiars. Un parell d’ulls terrosos li sostenen la mirada. Són els seus ulls, els seus iris, els seus parpalls, les seues pupil·les. Un somriure els acompanya i es dirigeix a ella. Al final has vingut! Açò està ple, eh? Et fa un cubateta? La casa convida! L’alcohol, altre fill de puta que junt a la soledat fa colla amb ella. Si, vinga, no em vindrà mal animar-me un poc. Enrique Iglesias amb el seu inaguantable Bailando inicia un ritu de dança que, amb els moviments estàtics d’ell i la poca destresa d’ella, és del tot ridícul. Ella, no obstant, aprofita el moment per a mirar-se’l bé. La barba rinxolada li fa les faccions més crues però la melena llarga fins la mandíbula li les endolça. De nou es troben els seus ulls. Terrosos, sens fons. Desprenen una llum un tant confusa, inquietant. Torna a sonar una cançó amb uns baixos terribles. Ei, vinga, anem a fer-nos altra ronda, recorda que la casa convida!

A la seua ment tot són flaixos i baixos. Un munt de so i color que deixen entreveure mans que la toquen. L’espai es redueix i el fred li entra al cos. Una llum confusa e inquietant l’ombreja i li dibuixa la silueta fins als indrets més amagats. Una efusivitat propera l’empenta i la llum s’apaga del tot. Tot és negre. D’un negre semblant al del ron en cola. La casa convidava.

Un intens dolor de cap la desperta. Analitza el seu alrededor. Es troba a sa casa, al seu llit. Es sent extranya. No recorda res d’anit. No sap com ha arribat a casa. Tampoc sap res del xic del bar. Té una mala sensació, alguna cosa la incomoda. Una posterior vomitera li resol els dubtes. Durant el café però, la inquietud no desisteix. No va beure tant ahir. O si? No ho sap, i no hi ha lloc o record a la seva ment que li responga. La música alta, l’alcohol i els ulls dessèrtics ocupen tot el seu interior, que com una llavadora, canvia de programa i ho remou tot fins a convertir-ho en ràbia. Impotència. El fet d’haver despertat la il·lusió al seu interior l’ha cabrejada. No és dona d’il·lusions, de decisions arbitràries ni d’atzar. La llavadora começa el centrifugat i li fa el cor de pedra, l’obliga a oblidar-se de tot l’ocorregut i de tots els sentiments experimentats, i finalitza amb un bah.

Un desdejuni que consisteix amb mig got de suc de pinya i una torrada amb oli i sal l’acompanya aquell matí. S’encén una cigarreta quan acaba i al donar-li la primera calada se’n adona, per les restes de carmí que ha deixat a la burilla, que no s’ha desmaquillat. De la mateixa manera que ha encés el cigar, el deixa al cendrer sens apagar-lo. Enfront del espill del bany s’observa detingudament el rostre, s’extrau els excessos de rímel i es passa una tovallola humida per tot el rostre. Llavors descobreix cinc blaus al seu coll. Un a la part dreta i quatre a l’esquerra. Un calfred li recorre tot el cos i la seua pell emblanqueix, ressaltant-ne encara més els cinc blaus. Se’ls torna a mirar bé. No pot ser. És una má. Els cinc blaus formen els cinc dits d’una má. No pot ser. Es posa la má esquerra a sobre dels blaus. Encaixa a la perfecció. Altre calfred. De la impressió que li provoca la imatge cau de tos. No pot ser. La seua respiració entra en un estat de caos absolut i permaneix al terra durant uns instants. La seva mà esquerra segueix enganxada al coll. Ara l’oprimeix amb força al mateix temps que uns plors ofegats surten dels seus ulls i la seva boca. No pot ser. Al seu cap ressonen els baixos d’anit. Per molt que busque, a la seua ment no hi ha més que baixos. La seva má no es separa del seu coll, com si es tapés cinc forats per on se li’n va la vida. No desisteix i es concentra. De sobte, entre baixos i ron en cola, escolta un contundent no et moguis seguit de quelcom que li oprimeix el coll amb força. Una mà. La mà. Obri els ulls i deté tot pensament o record que ara mateixa tenia al cap. Un calfred li recorre el pubis. El trencaclosques comença a prendre forma, una forma que queda desdibuixada per un mar de llàgrimes.

Tota una vida rendint culte a la cautela acabà en una sola nit. Asseguda al balcó, dins la nit negra, veu dos estels amb certa resemblança a una mirada materna. Es beu el que li queda d’una botella de vi que s’havia empassat com si fos aigua i els mira desafiant. Els estels brillen desprenent alguna cosa semblant a la vergonya aliena. En el bell mig d’una ciutat sumida en el rebombori nocturne s’escolta un me caguen la puta, jo no he fet res dolent. Be per ràbia o per l’alcohol, el pèl dels braços se li eriça. Ho ha decidit, va a tornar al lloc del crim.

Vestida de negre de cap a peus, amb un tocat que li cobreix mig rostre, s’endinsa en el local amb la sarcàstica invitació de que les dones entren gratis. S’asseu a un cantó i, amb la mirada encoberta per la reixeta negra, escaneja tot el local. El xicot ha sigut fàcil de trobar. Està apegat a la barra, acompanyat d’una xica rossa. Entre tots dos tot són rises i signes de complicitat. Pot llegir als llavis del xic que la casa convida. La casa dels collons. Mentre la parella xarra fixa la mirada en el cambrer. Un moviment ràpid amb la mà dreta que va de la seua butxaca fins al got que va dirigit a la noia la desconcerta. S’aixeca del sofà incrèdula. No sap sí el que ha vist és el que creu que ha vist. La parella balla mentre beu i al cap de quatre cançons es dirigeixen de nou cap a la barra. Aquesta vegada s’apropa més per a no perdre’s ni un detall de l’escena. Així doncs, veu amb els seus propis ulls com la casa convida a una espècie de pols blanquinosa. Truquen les dos de la nit i el cambrer es substituït per un altre. Els dos xics es llancen una mirada carregada de significat. La parella es dirigeix al bany d’homes i al cap de cinc minuts el cambrer hi entra també. La por i el fàstic l’omplin per dins. No s’ho pensa dues vegades i truca al 112. Quina és l’emergència?

Al poc menys de cinc minuts apareixen dos cotxes patrulla i una ambulància. El primer que fan es dirigir-se a ella, que sens vacil·lar ni un moment els indica on estan produint-se els fets. Els pillen amb les mans en la massa. Els dos surten enmanillats del local. La xica rossa surt a l’empar d’un policia i un ATS. Es completament inconscient del que està passant. La droga la col·lapsat per complet. Li agafen les dades a ella i a la xica se l’enduen al hospital. De passada sent dir a un policia que si les dones no portaren aquestes faldilles tan curtes aquestes coses no passarien. Que només fan que provocar. El fum de la cigarreta que acaba d’encendre esvaeïx la imatge del cotxe patrulla anant-se’n.

Ja a casa, amb la camisola acariciant-li la pell, s’asseu a la vora del llit remirant-se un tros de pizza que ha deixat a la tauleta de nit. Li pega un mòs a la punta i decideix que ja ha menjat prou. Es gita mirant al sostre. Els ulls no se li tanquen i fins i tot sembla que no parpadeje. Al seu paréixer tot està malament. Però no ho diu pel quadre que està tort a la paret. Ni pel muntó de roba infinit que s’alça a sobre de la cadira de l’habitació. De reüll, dos estels que la miren a través de la finestra li parlen i li diuen que tanca les cames i tapa’t, no siguis tan basta. Ha dedicat tota una vida a rendir culte a la cautela i a saber tindre vergonya d’ella mateixa. S’ha cregut que el ser dona la fa culpable d’alguna cosa. S’encaixa la mà esquerra al coll i un alé càlid li obri els ulls i la fa lliure. Desmunta tota base sobre la que ha sigut educada i veu com els fils que la tenien enganxada se’n van per damunt del seu sostre. Fils d’un titellaire que la feia actuar com es té que actuar. Cau en un somni profund però que la desperta per dintre. Sóc dona i sóc lliure.